Els tòpics de cada any…

Si no tens amics, no pots guanyar Eurovisió“; “els exiugoslaus es voten sempre entre ells“; “Escandimàfia“…. són alguns dels tòpics que es repeteixen cada any per tirar pedres sobre un Festival que, agradi o no, té una audiència estimada de 120 milions de telespectadors i cada any és un dels programes més vistos de la televisió, a Europa. Però, tenen alguna base, aquests tòpics?.
Des de l’any 2000 sempre ha guanyat un país diferent. Si les aliances per qüestions de veïnatge i d’amiguisme fossin certes i tinguessin tant de pes com diuen, els vots serien pràcticament els mateixos, cada any, de manera que els resultats, d’un any per un altre, serien molt similars. ¿Per quina raó, aleshores, no s’ha repetit cap guanyador des de 1999?. A part del vot geopolític, ¿no hi té res a veure la qualitat de les cançons i dels artistes que donen la cara al damunt de l’escenari i dels que s’hi queden al darrere, però que han estat treballant pensant una bona posada en escena, uns bons arranjaments o preparant una bona coreografia?. ¿És que només guanyaràs si tens amics malgrat que portis una bona cançó?….
El diari alemany Bild es va arribar a queixar que el seu país no tornaria a guanyar mai el Festival; que el vot entre amics era determinant. Lena els va treure la raó al 2010, aconseguint la segona victòria d’Alemanya al concurs. Anys enrere, quan hi havia veus que lamentaven que els països de l’Est quedessin en massa pel davant dels occidentals (fundadors del show), la xarxa Eurovisió es va limitar a recomanar els crítics que es millorés la qualitat dels temes amb què participaven els seus països. Eurovisió fins i tot va arribar a fer aquesta recomanació directament a la cara d’alguns delegats nacionals; entre ells, els de RTVE, massa acostumada des del fenòmen OT a quedar en els darrers llocs del Concurs.

El rus Dima Bilan va guanyar el Festival de 2008, a Belgrad

 

Però més enllà de la qualitat dels temes, en alguns moments de la història del Festival, hi ha un altre fet important: els països de l’Est no han dubtat a l’hora de dur a Eurovisió les seves primeres espases, mentre moltes de les televisions occidentals optaven per autèntics desconeguts. ¿Ens hem d’estranyar que l’Europa de l’Est votés en massa el rus Dima Bilan, una autèntica figura, no només a Rússia sinó en tot el que coneixem com a Europa Oriental?. ¿No votaria tot Europa, posem pel cas, Enrique Iglesias si TVE decidís dur-lo per representar Espanya?. Participant a Eurovisió, un cantant ja famós parteix amb l’avantatge que milions dels seus fans el veuran i el votaran!. Si a això hi afegim que la fama normalment ve precedida de talent i d’un bon equip artístic al darrere, és lògic entendre que, a més dels vots dels seus fans, l’artista famós aconsegueixi que altres persones que ni tan sols sabien qui era també el votin!. Bilan, que va guanyar l’edició de 2008, va ser votat per 36 de les 42 delegacions que li podien donar punts (totes menys Rússia), i això inclou un total de 15 països occidentals, incloses Espanya i Andorra (5 punts en cada cas). Recordem que aquel any, TVE va enviar Rodolfo Chikilicuatre, un personatge interpretat per l’actor català David Fernández!.
Un altre argument interessant. El músic Víctor Vilca, a qui vàrem entrevistar recentment per analitzar les possibilitats de la cançó espanyola a Malmö, explica que les regions europees són grans zones que comparteixen fronteres polítiques, llengües, o en certs casos, idiomes germans, religions, interessos econòmics, trets antropològics físics…. i trets culturals!. I és en aquest darrer apartat, el dels trets culturals, on l’oïda de la població d’una gran regió continental està acostumada a un tipus de so; de música!, que és la que es fa precisament en aquella zona…. No som capaços d’identificar una típica cançó grega?, o el ritme àrab?…. Partint d’aquesta base, Vilca assegura que té la seva lògica que un país X es senti més atret per una cançó feta al país veí perquè al cap i a la fi la melodia li és més familiar… ja que és la que també es fa a casa seva!. L’schlager suec, no té una certa lògica que sigui més votat per noruecs i danesos que per bielorrussos i turcs?. El mateix Vilca assegurava en l’entrevista que li vàrem fer que el pop que representa El Sueño de Morfeo és característicament espanyol; un tipus de pop que no s’exporta a Europa…. Com reaccionaran els espectadors europeus davant un producte al qual les seves oïdes no hi estan gaire acostumades?….
Finalment, la xarxa Eurovisió ja va voler compensar el televot amb el criteri estrictament artístic i professional que aporten els jurats d’experts. Sí! Andorra votava 12 a Espanya; allà hi viuen més espanyols que andorrans. Sí! Grècia i Xipre sempre s’intercanvien el 12… Però què ens ha d’estranyar?. Quan hi ha un campionat esportiu, els immigrants no són els primers a donar suport a les seleccions dels seus països?. Per què hem de criticar que facin el mateix a Eurovisió?. Anit, a la primera semifinal, participaven 4 països de l’exIugoslàvia. Suposadament s’havien de votar tots entre ells; dissabte a la nit sabrem com varen anar les votacions però, en qualsevol cas, no els va servir de res perquè tots van quedar eliminats!. Sigui com sigui, els organitzadors del certamen ja varen prendre mesures per introduir un criteri més, molt important, en la tria dels guanyadors. I la suma de tot és el que classifica uns, elimina uns altres i fa guanyadors a només un país per any. És la democràcia!.

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »