L’assaig d’anit desvetlla moltes incògnites… no pas totes!

Es fa força difícil completar la travessa d’aquesta nit. A priori, i després de l’assaig general que es va fer anit al Wiener Stadthalle, 4 països semblen tenir la classificació assegurada, bé per les posades en escena trencadores o per les interpretacions dels artistes. En el primer cas hi trobaríem Estònia i Bèlgica. Els bàltics han estat ben al capdamunt a les cases d’apostes; per tant, el ” ja havia entrat per les oïdes a molts. Però anit es va constatar que una posada en escena efectista i una realització que encara la reforça més, pot donar el bitllet per a la final a Elina Born i Stig Rästa. La complicitat entre els artistes mentre canten és total. Es miren mentre canten. Els plans de televisió reflecteixen aquest diàleg; una conversa sincera. L’espectador podrà veure com, fins i tot quan ells no canten, estan interpretant. Les mirades que es creuen mentre s’escolten són part de la cançó, i això, els jurats, ho valoraran. I l’espectador gaudirà d’una proposta del tot original. Bèlgica, per la seva banda, va escampar anit pel Wiener Stadthalle l’aroma que va dur l’alemanya Lena quan va guanyar Eurovisió; l’aroma de la joventut, de la simpatia i l’originalitat. La posada en escena de Loïc Nottet és impactant. Els fons de l’escenari, blanc del tot, ajuda a ressaltar contrastos en determinats plans, com ara quan Nottet camina lentament cap a l’esquerra mentre, al fons, el seu cor marxa cap a la dreta. Els picats amb ell cantant al terra o la ubicació final dels coristes estirats recorden el número 1 que formaven els acompanyants d’Elena Paparizou a Kiev. Però, malgrat això, la proposta de Bèlgica és impecable.

A nivell interpretatiu, Grècia i Rússia varen aconseguir posar els pèls de punta als espectadors. Maria Elena Kyriakou va interpretar; és a dir: no es va limitar a cantar i prou. Hi va posar sentiment, i la realització va contribuir a destacar el dramatisme del tema. Polina gagarina va fer tres quarts del mateix. Elegància, potència vocal, intensitat, dramatisme i efectisme visual (atenció al vestit blanc on s’hi projecten estels brillants; una cosa que ja s’ha vist al Festival però que no deixa de sorprendre) La resta de bitllets, començaven a no coincidir en les travesses dels assistents a l’assaig d’anit. Dinamarca té molts números per ser a la final. La seva proposta pot ser no gaire original, però aquesta mena de grups simpàtics i que escampen bon rotllo arreu, acostumen a sortir-se’n… malgrat la ferida que encara arrosseguem els qui pensem que els Anonymous van ser injustament eliminats a Helsinki….

I a qui posem en els altres llocs que donen accés a la final?. Potser seria més fàcil comptar els que NO semblen tenir-hi possibilitats. Holanda va ser la gran decepció de la nit. Una bona cançó destrossada per una posada en escena digna de concurs de segona categoria. Ni tan sols el vestit ha sabut triar Trijntje Oosterhuis. A Moldàvia li passa just el contrari: la cançó surt guanyant amb la posada en escena més complicada des del punt de vista de coreografia i realització. Eduard Romanyuta no para de moure’s amunt i avall, avall i amunt; una estructura metàl·lica amb escales serveix d’escenari perquè el seu equip i ell mateix ens facin gaudir d’un espectacle distret i ideal per arrencar el show. Moldàvia, així, podria tenir el sisè bitllet de la nit. Romania, amb una posada en escena ben tranquil·leta, els podria acompanyar. No només pel vot dels seus immigrants sinó per la fuïdesa amb què el tema entra a les oïdes dels espectadors.

assaig est

Bèlgica i Estònia, les millors posades en escena (Fotos Andres Putting i Elena Volotova)

 

Geòrgia pot resultar massa…agressiva. Nina Sublatti es posa en el paper de diva metal i apareixerà a l’escenari amb un look que, a molts, els faci pensar que va disfressada. I això, normalment, no funciona. Albània i Bielorússia no van donar la talla. L’espectador es va quedar amb ganes de més; els va faltar energia, passió i ganes. I en una semifinal tan dura, aquest plus és el que els podria fer aconseguir el passi a la final. Hungria va avorrir, tal com era d’esperar, i Macedònia va semblar des del primer moment una clara candidata a tenir les maletes preparades per fer facturar demà al matí. Sèrbia va divertir als espectadors de l’arena. Paradoxa: se li ha criticat a Bojana Stamenov que l’afegitó pop dels anys 80 cap al final del tema espatllat la cançó, però va ser precisament aquest experiment musical el que va fer aixecar el públic dels seus seients i, per tant, les expectatives de l’artista de ser dissabte a la final. Si passa, li anirà de ben poc. Però perfectament podria ser un dels noms escrits en un dels sobres aquest vespre. Les grans incògnites són Finlàndia i Armènia. Els armenis caminen amunt i avall durant la seva interpretació; s’apropen i s’allunyen entre ells en diverses ocasions. I al final, quan al terra apareix un mapa mundi de color fúcsia, cada artista s’ubica en el continent d’on ha vingut per representar el país dels seus avantpassats. I Finlàndia no va afegir res de nou al que ja vàrem veure a la preselecció interna del país escandinau. Falta saber l’efecte que tindrà en l’espectador el vot empès per l’empatia amb els artistes de la banda… Apostem que, si passen, no serà especialment perquè la cançó hagi agradat.

Per cert, qui també mereix ser a la final és… Conchita Wurst, molt, molt, però molt pel damunt del trist paper que fan les seves altres 3 companyes com a mestres de cerimònies. L’organització en deu ser conscient, de manera que, per primer cop en el Festival, podem trobar-nos amb què la presentadora que veritablement sigui la principal conductora del show sigui la que està destinada a la Green Room, lloc a on normalment envien als presentadors secundaris. I és que Conchita inaugura la gala interpretant el ‘Rise like a Phoenix‘, camina cap a la Green Room, a l’altra banda de la pista del Wiener Stadthalle, nomena un per un els artistes que hauran de cantar i els fa anar cap a l’escenari a saludar tot Europa. Després, durant tota la retransmissió, entrevista cantants i vessa espontaneïtat, simpatia i frescor; tot el contrari que les seves partenaires; probablement, les pitjors dels darrers anys. I és que Conchita és la veritable reina de l’escenari; canti o no.

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »