Albert Mallofré; el Mestre

Albert Mallofré2Periodista i crític musical, però per damunt de tot, un Mestre. El passat mes de setembre l’Eurobloc informava del traspàs d’Albert Mallofré a Barcelona als 92 anys d’edat. Avui en publiquem l’entrevista que va concedir a aquest web el passat estiu. Mallofré va viure en directe les victòries de Massiel i Salomé al Festival d’Eurovisió i va assistir a d’altres edicions del show com a enviat especial de La Vanguardia. En les seves cròniques, feia una radiografia precisa de l’organització del certamen, de la cuina de les apostes, de la qualitat artística de les peces i els cantants; dels pressupostos i les dificultats tècniques del certamen i dels comentaris off the record entre membres de les delegacions i els periodistes. No tenia pèls a la llengua; amb un estil directe i amb profund coneixement de tot allò sobre què escrivia, Mallofré va ser un mestre de la crònica musical; una espècie en vies d’extinció en el Periodisme actual, on és habitual trobar a la Sala de Premsa d’Eurovisió informadors que ni saben de música ni tenen els més mínims coneixements sobre la història del programa més veterà de la televisió mundial: Qui escriu això ha vist una periodista dir-li a Rosa López, per animar-la, que Julio Iglesias havia acabat últim al Festival! Per això, els textos d’Albert Mallofré són testimoni de la història del Festival i d’un temps en què el Periodisme s’exercia amb escrúpols i ètica. Gràcies a les seves cròniques, els lectors de La Vanguardia van poder copsar l’enorme complexitat d’un certamen que ja aleshores va arribar a congregar més de 400 milions d’espectadors davant el televisor, ja que el Festival es retransmetia als Estats Units, el Brasil, el nord d’Àfrica, la Unió Soviètica i alguns països del que en aquells moments coneixíem com a ‘Bloc de l’Est’.

Julio Iglesias

Julio Iglesias (Wikipedia)

En la conversa mantinguda amb l’Eurobloc, Albert Mallofré assegurava que mai no havia tingut cap problema pel seu estil caracteritzat per explicar les coses sense embuts. Un dels seus mèrits era que Mallofré sabia de música; va promoure concerts, festivals i artistes emergents. Les seves opinions no eren gratuïtes. No li varen agradar, per exemple, ni la cançó ni la cantant guanyadores del Festival de 1973; per això escrivia que el ‘Tu te reconnaîtras‘ d’Anne-Marie David tenia “una melodía sencillita, elemental, interpretada con interés y buena fe por una joven vocalista vulgar que esconde su falta de recursos en un estilo chillón y verbenero que pasó de moda hace tiempo“. Sincer i directe, el periodista va fer amics entre la faràndula; Augusto Algueró, Salomé, Julio Iglesias, Tete Montoliu, Núria Feliu… De la catalana guanyadora del Festival de 1969, Albert Mallofré explicava a l’Eurobloc que “era molt trempada; molt de la broma“; i del gallec afincat a Miami, “bon xaval, trempat; un paio gens presumit, gens ni mica ‘divo’, bastant franc i natural; una persona força ‘campetxana’“. L’artista el va convidar a la seva residència de Florida quan Mallofré va haver de fer-li un reportatge. En el llibre ‘Con la música a esta parte‘, en què al 2013 deixava constància d’una petita part de les seves memòries com a periodista musical, explicava que Julio Iglesias li havia confessat que la seva vida com a artista era un pressing constant: ell al capdavant d’una veritable empresa de la qual depenien productors musicals, compositors, arreglistes, músics, responsables de Premsa, fotògrafs, estilistes, coristes, coreògrafs, escenògrafs, discogràfica, estudi de gravació… Si ell fallava, tot l’edifici se’n ressentia!

(EFE)

Massiel després de guanyar Eurovisió (EFE)

Segons explicava a l’Eurobloc, Mallofré va defensar sense embuts i “més que ningú” la idea de Joan Manuel Serrat de cantar a Eurovisió en català: “Però em vaig sentir una mica frustrat. Vaig escriure un article sobre el tema i em vaig acabar quedant amb el cul enlaire, perquè entre els que suposadament defensàvem que Serrat cantés en català, alguns van acabar canviant de parer i ens van deixar sense cap mena de suport. Allò em va empipar…“, recordava el periodista. Efectivament; el 6 d’abril de 1968, Mallofré escrivia a La Vanguardia que per triomfar internacionalment en el món de la cançó calia cantar en anglès, però que si un artista d’un país petit aconseguia fer-se un nom en el món de l’espectacle i acabava cantant en la seva llengua mare, “su éxito redundará siempre a la larga en provecho de su lengua y de su país“. Tot i això, en les seves cròniques ja anunciava que “desde Londres he visto claramente que todos estos problemas que aquí preocupaban a tanta gente, a Europa le tenían sin cuidado“… ¿Quants cops els periodistes que cobrim la informació sobre el Festival hem detectat això mateix en els darrers anys?; polèmiques pàtries com la de l’ús de l’anglès per part de Barei o la bogeria col·lectiva que es va generar a Espanya (no pas a Europa!) al 2002 amb Rosa, a qui tots els mitjans d’aquí donaven com a gran favorita del certamen? Mallofré ja va detectar, en la seva època, que les eurobombolles nacionals no tenen per què tenir continuïtat més enllà dels Pirineus!

Eurovision68 Program

Programa d’Eurovisió’68

Arribats a aquest punt, la pregunta era obligada… Fins i tot en algunes Facultats de Ciències de la Informació de casa nostra s’ha explicat que Massiel va guanyar Eurovisió perquè TVE havia comprat productes internacionals a canvi de rebre vots per a la representant espanyola a Londres. Mallofré recorda que el tema “es va comentar molt, ja en aquella època, però era perillós escriure sobre aquestes coses perquè no podies aportar proves que ho demostressin. Per tant, la prudència aconsellava l’abstenció“, deia. I és que, segons explicava ell mateix des de les pàgines de La Vanguardia, Eurovisió estava plantejat com a un festival en què competeixen països, però que realment era “una guerra de intereses comerciales (…) El torneo está emplazado exactamente entre los autores de las canciones, sus editores y las entidades nacionales de Televisión“, d’aquí que “es natural que en una ocasión como esta surjan tentativas de maniobras o coaliciones subterráneas“. El periodista sempre va deixar clar en els seus textos que els jurats eurovisius de l’època els formaven personalitats molt vinculades a les televisions participants al Festival i figures mediàtiques no necessàriament enteses en música, com ara actrius o models. Mallofré assegurava a l’Eurobloc que “sovintejava el primer cas“.

Sobre aquesta qüestió, el periodista va escriure en la crònica del Festival celebrat a Dublín al 1971 que “los miembros, generalmente, pertenecían a la nómina o eran muy allegados de la televisión de cada país respectivo, de modo que no se trataba evidentemente de un jurado con plena independencia, libre y soberano, sin conexiones ni relatividades con la televisión ni, en consecuencia, de la European Broadcasting Union, promotora del Festival“. Anys enrere, en la crònica telefònica que va dictar des de l’Albert Hall de Londres després de la victòria d’Espanya, Mallofré no passava per alt que 11 dels 29 punts aconseguits per Massiel havien estat atorgats des de França, Mònac i Itàlia, “cuyos organismos oficiales de televisión están en muy buenas relaciones con TVE gracias a su cooperación anual con motivo del Festival de la Canción Mediterránea“, tot i que també destacava que, abans del Festival, no eren pocs els periodistes europeus que el felicitaven per la presumible victòria espanyola alhora que ja sol·licitaven entrevistes amb Massiel perquè la veien com a guanyadora. Mallofré també va ser un dels primers a parlar de blocs, a Eurovisió; el de països francòfons o l’escandinau.

ESC68

Escenari d’Eurovisió’68 (Eurovision.tv)

Tampoc li varen passar per alt les estratègies publicitàries d’alguns artistes per aconseguir més vots: al 1971, la policia de Dublín li va explicar, molesta, que la delegació britànica havia fet córrer interessadament el rumor del segrest de la seva representant. L’any següent, Jaime Morey ho tenia tot a punt per casar-se a Edimburg, i amb un capellà espanyol, però ho va posposar uns dies “para desesperación de los promotores de su casa de discos, que habían vislumbrado de pronto en la boda escocesa de su cantante una especie de bendición publicitaria inesperada“, escrivia en la seva crònica. Mallofré va ser un dels pares del terme ‘cançó festivalera‘; un tipus de tema amb poc recorregut comercial però eficaç en el medi en què es desenvolupava, un estil “que no tendrá gran calidad ni podrá catalogarse como ‘pop’ ni como ‘rock’ ni como canción ligera clásica, ni como nada que no sea precisamente ‘Canción del Festival’“. Per això, ja arran del quàdruple empat de 1969 el periodista es plantejava, en la seva crònica, la conveniència que “una canción de posibilidades sea confeccionada por un especialista en ‘jingles’ publicitarios antes que por un letrista y compositor normales. Es un hecho que una canción ‘de festival’ ha de poseer un anzuelo determinado que capte la atención de modo instantáneo y que sea además fácil de recordar“, escrivia l’1 d’abril de 1969.

Així, per exemple, Albert Mallofré va ser un dels defensors del ‘La, la, la‘. En una de les seves cròniques va ser molt clar, explicant que la lletra de la cançó “es de construcción ramplona (…) y la música es simple, superficial, efervescente, vacua e insípida. De acuerdo, por supuesto. Pero es que Ramón Arcusa y Manuel de la Calva no apuntaban al Premio Nobel de Literatura ni la canción estaba dirigida a un Jurado de Conservatorio (…) Ellos habían hecho una canción para un concurso-competitivo, en el que cuenta el impacto inmediato y en el que rivalizan obras de construcción similar“. Segons explicava a l’Eurobloc, Arcusa “tenia la mà trencada a fer cançons fàcils, senzilletes, sense gaire compromís“. Més encara; el periodista explicava que cada auditori exigia uns arranjaments musicals diferents; no havia de sonar igual el ‘La, la, la‘ interpretat en directe a l’Albert Hall de Londres el dia del Festival que la versió definitiva per al disc.

ESC69

Eurovisió’69 (Deutsche Welle)

Albert Mallofré també va viure en primera persona els preparatius del Festival de Madrid’69; “Eurovisió sobrepassava la capacitat d’organització de TVE. Els faltava eficàcia“, assegurava durant la seva conversa amb l’Eurobloc. TVE era, aleshores, una cadena molt jove a qui va caure la responsabilitat d’organitzar l’esdeveniment musical i televisiu més important de l’època. Malgrat això, no va deixar de reconèixer els esforços de la cadena espanyola a fer que els actes externs del Festival brillessin per la seva “magnificiencia“, pels “continuos agasajos de que fueron objeto los delegados extranjeros y periodistas internacionales durante toda la semana“. Aleshores, Mallofré va ser un dels pocs periodistes espanyols que va poder fer una informació completa de tot el que envoltava el certamen… ell parlava anglès!: “Durant els assajos, els periodistes de Madrid no apareixien mai perquè la informació que es donava a diari al Teatro Real era en anglès! I entre els informadors de la capital no n’hi havia cap que el parlés, tret d’en Joaquín Luqui. Tot el gruix de periodistes espanyols anava a remolc dels delegats de TVE; s’assabentaven per ells del que passava, perquè només se’ls veia quan Salomé havia d’assajar“. Així, Mallofré va poder redactar les seves informacions amb tot de detalls de què la resta de premsa espanyola ni se n’assabentava… I en aquella època no existia Internet! Quatre anys abans, Mallofré va ser l’únic espanyol que va poder intervenir en la roda de premsa que els Beatles van concedir abans del seu mític concert a la plaça de toros Monumental de Barcelona; “Jo feia preguntes, en John Lennon responia i els periodistes espanyols que hi havia al meu costat em preguntaven ‘¿qué dice?’“, recordava Mallofré durant l’entrevista.

 

 

1 Comments

  1. Molt bona aportació, certament. Periodisme d’investigació i no sensacionalista amb testimonis seriosos de primera mà.Gràcies.

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »