Salomé: “A Madrid, vaig sortir a quedar bé; no em pensava pas que guanyaria!”

Va ser l’artista amfitriona del Festival de 1969, que es va celebrar al Teatro Real de Madrid el 29 de març. En aquella cita, segons explica en una entrevista a Eurobloc.cat, “vaig sortir a quedar bé. Guanyar?, no m’ho pensava! Era massa sort guanyar a l’any següent” de la victòria de Massiel a Londres. Per això, durant les votacions, Salomé se’n va desentendre totalment; “no les seguia!. Estàvem a dins parlant amb el director de TVE, amb Manuel Fraga, que aleshores era el ministre d’Informació i Turisme, i la Lulu, la representant del Regne Unit “. La britànica els explicava que havia aprofitat la seva participació en el Festival per fer el seu viatge de noces; uns dies abans s’havia casat amb Maurice Gibb, un dels membres de la mítica banda Bee Gees. Quan Finlàndia tancava les votacions i Laura Valenzuela, entre la cridòria entusiasmada del públic, pronunciava la frase “este es un inesperado final en esta Canción de Eurovisión 1969…” , algú va començar a buscar-la dins el Teatro Real de Madrid per informar-li que acabava de guanyar. “Ni la Lulu ni jo no ens havíem assabentat de res!“.

M0006400

Salomé amb el premi del Festival d’Eurovisió 1969 (Foto: eurovision.tv)

Nascuda al barri del Clot de Barcelona, tenia 22 anys quan la varen designar per representar Espanya al Festival. Aloreshores, Salomé ja era una estrella. Sis anys abans havia guanyat el V Festival de la Cançó Mediterrània, interpretant ‘Se’n va anar‘, de Lleó Borrell i Josep Maria Andreu; un triomf amb què es guanyaria un lloc en el firmament musical espanyol de l’època. Aquella fita és considerada el primer gran èxit de la música en català, en uns moments que la Nova Cançó lluitava per fer-se un lloc entre el públic. El crític cinematogràfic Miquel Porter i Moix i els escriptors Josep Maria Espinàs i Remei Margarit havien creat Els Setze Jutges al 1961, amb la idea de promocionar la cançó en català i reivindicar, de manera indirecta, la democratització d’Espanya. El col·lectiu, segons explica Salomé, “em va rondar, però a mi no m’interessava. Jo anava per lliure. No tenia crisis d’identitat. Sabia molt bé qui era i què volia fer. No necessitava cap moviment de cap classe. Em necessitaven ells més a mi que jo a ells!. Jo no he volgut mai en la meva vida partànyer a cap moviment de cap classe. Deixeu-me lliure! No vull que em portin ni que em pengin cap etiqueta; ja te’n posen prous ‘sin comerlo ni beberlo’!” declara. Salomé opina que “els cantants podem tenir totes les idees que ens doni la gana. Totes són respectables, però a l’hora de fer la feina que has de fer: deixa’t estar de punyetes!“.

Malgrat això, a casa encara no ho tenien gaire clar i li van dir: “Tu continues estudiant i si pots compaginar les 2 coses; cantes i estudies, i si no, deixes les cançons“. Fins i tot el seu pare, poc abans de morir, al 1967, li va fer prometre que continuaria els estudis. En aquella època, després d’acabar Belles Arts, Salomé feia Medicina. Fins aleshores, no havia tingut problemes per combinar totes 2 coses, perquè quan més feina li sortia dalt dels escenaris era a l’estiu, moment en què no hi havia classes. Però “em va començar a costar més a l’any 68. Tenia molta feina; anava amunt i avall“. L’havien designada per representar Espanya als Festivals de Karlovy Vary (a Txecoslovàquia), de Sopot (Polònia) i Rio de Janeiro. I poc després, li proposaven cantar a Eurovisió, cosa que va acceptar sense dubtar: “Hauria sigut prou ase si hagués dit que no!“, afirma. Era el seu darrer any de carrera a la Universitat; “no podia anar a classe ni a les pràctiques“. Tot i això, tan sols li varen quedar 2 assignatures per a setembre del 69, però ja no s’hi va presentar. Deixava enrere un possible futur com a metgessa perquè la seva estela d’artista ja brillava amb llum pròpia.

hqdefault

Salomé va empatar a 18 punts en el primer al 1969 (Foto: Youtube)

El ‘Vivo cantando‘ de María José de Cerato i Aniano Alcalde havia arrasat a la preselecció que s’havia fet el mes de febrer al Teatro Balear de Palma de Mallorca, on Salomé va interpretar un total de 10 cançons candidates. El tema va aconseguir 47 vots; les segones classificades, ‘Palabras‘ i ‘Amigos, amigos‘, tan sols 8. El ‘Vivo cantando‘, però, no era la cançó que més agradava Salomé. Ella hauria triat ‘Palabras‘, composada per Juan Pardo i Maryni Callejo; “em semblava una cançó fantàstica“, declara l’artista. Sobre ‘Vivo cantando‘, Salomé assegura que es tractava d’una cançó “intrascendent, graciosa per a un festival en aquell moment. Segurament, ara tampoc no serviria, però aleshores va ser ideal i ‘Palabras’ potser no s’hauria menjat un rosco‘, a Eurovisió. Sobre els Valldemossa, Salomé s’ho va trobar tot dat i beneït. Com que al 68 Massiel havia cantat acompanyada d’un trio de dones, l’any següent TVE va optar per un cor de 3 homes, “em va semblar ‘estupendo’. A part de què eren molt bons com a cantants, com a persones i com a companys eren fantàstics!“, recorda. El trio continua dalt dels escenaris, però tan sols amb Tomeu Estaràs com a supervivent d’aquella època, junt a Genia Tobin i Miquel Brunet. Els germans Rafel i Bernat Estaràs varen morir encara no fa 10 anys.

2.-salome-1969

Salomé va guanyar el Festival de la Cançó Mediterrània al 1963 (Foto: Semana)

I el vestit?. El de Salomé és segurament un dels vestits més emblemàtics de tota la història del Festival. Manuel Pertegaz va dissenyar un trajo fet amb tot de tubets de porcellana que pesava 14 kilos. Era blau turquesa perquè era el color que quedava bé en pantalla als televisors de tot Europa: “a la resta de països ja hi havia televisió en color; per tant, el vestit havia de donar bé tant en blanc i negre con en color“, explica la cantant. Tampoc en aquest cas es va imposar la primera opció de Salomé. A ella li havien donat a triar uns altres models; “jo en vaig triar un altre, però em varen fer veure que el vestit que jo volia era molt maco, molt elegant… però que per a aquella cançó, no anava bé. Hi va haver una mica de terrabastall, amb aquest tema“. Tot i això, TVE li va acabar regalant l’altre vestit, que va poder lluir en un sopar de gala després d’Eurovisió. El vestit de Pertegaz el conserva a casa seva. “És molt delicat. No el pots tocar“; a part dels anys que té, com que la base és de gasa i els tubets de porcellana que hi estan cosits pesen, “si el mous molt es desfà“. Era Eurovisió un tongo, en la seva època?. “En el Festival hi havia unes negociacions. Es feia una promoció per tot un seguit de països; uns eren més afins a tu i els altres, no tant“. Les delegacions, explica Salomé, es comprometien a intercanviar-se determinat número de vots; “si tu me’n dones un jo te’n donaré un…“, tot i que “la majoria de vegades, a l’hora de votar, el que t’havia dit que te’n donaria 2 no te’n donava cap. Es feien acords d’aquesta mena“.

Hauria tornat a concursar al Festival, com ja havien fet Raphael i Conchita Bautista?. Salomé és molt clara al respecte: “No! Ni farta de vi!. Quan un camí l’has fet bé, agafa’n un altre!“. De fet, uns 10 o 12 anys després de la seva victòria, “un peix gros” li va insinuar, amb una pregunta capciosa, si hi volia repetir, però ella ja ho va deixar molt clar en aquella ocasió. Sí que va formar part, per exemple, del Jurat espanyol de 1991, però ser dalt de l’escenari, ho tenia del tot descartat: “Amb una vegada, amb un primer premi, ja n’hi ha prou. Més, és temptar la sort!“. Actualment, Salomé continua seguint el Festival, “però ara ja no em fa la gràcia que em feia abans perquè no m’agrada la manera de votar“. Salomé considera que “tothom té dret a votar, però no tothom té criteri“. Al respecte, quan se li objecta que el gran públic, el que vota, és el que acaba consumint la música que fan els artistes, Salomé en respon una de bona: “Estic segura que si al cap de 3 mesos li preguntes a un dels que ha votat qui ha guanyat el Festival et dirà que no se’n recorda!“. Hi ha hagut anys, diu, que s’ha preguntat “com és possible que hagi guanyat això?“. Eurovisió, avui per a ella, “és un festival de televisions, de cançons, de coreografies, de veure qui fa més el ‘burro’, de veure qui es disfressa més… Ja no sé quina classe de Festival és! I suposa que és normal; no és una crítica; si els temps canvien, el que no podem fer és quedar-nos als anys 70!“.

Sobre Edurne i ‘Amanecer‘, l’artista, que viu a València, opina que “té una veu agradable. No desafina i ho fa bé. És moníssima! Té un tipet molt mono i una careta preciosa!. A més, no va de meravellosa!. Cau bé a la gent, perquè fa cara de bona persona“, però el tema que portarà a Viena “no em desagrada però el text no té res a veure amb la música; és un text dramàtic i la música és una mica de Walt Disney. Potser resulta que m’equivoco i fa més del que ens pensem!”.

 

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »