Semi 1: Què difícil i què llarga!

Difícil; molt difícil encertar els 10 països que passaran demà a la gran Final de disssabte. La primera Semi ha viscut aquest vespre el primer dels dos exàmens que han de passar els artistes per intentar succeir Salvador Sobral al palmarès del certamen. Els Jurats professionals ja han votat; el 50% del vot ja està emès! A priori, i tal com també preveuen les cases d’apostes, hi ha cinc països que semblen tenir plaça reservada a la Final; Txèquia, Israel, Estònia, Bulgària i Xipre, per ordre d’actuació. Mikolas Josef desperta moltes simpaties i de ben segur en despertarà moltes més quan els locutors que retransmetin demà la Semi expliquin que va estar a punt de retirar-se del Festival per culpa de la lesió que es va fer a l’esquena mentre feia una voltarella cap enrere durant el seu primer assaig a Lisboa. A més, l’artista sap provocar el públic, animant-lo a picar de mans. I la imatge de noi llest-noi dolent que els txecs han volgut transmetre al públic fa el seu efecte amb un tema que es diferencia de la resta i que de ben segur deixarà rastre en la memòria de molts espectadors a l’hora de votar. En carisma, Josef pot competir perfectament amb Netta Barzilai, que aconsegueix muntar una autèntica festa en el transcurs dels seus tres minuts de glòria, dalt de l’escenari. La proposta d’Israel transmetrà color, simpatia, marxa, bon rotllo i un pèl d’estravagància, i si les locucions internacionals ho saben explicar bé, també vendrà feminisme i justícia social. La pluja de bombolletes d’escuma cap al final de l’actuació és la cirereta que remata el pastís.

La posada en escena d’Elina Nechayeva és senzillament impecable. Visualment, és un autèntic espectacle d’originalitat. Hi haurà qui critiqui que una proposta així farà desviar l’atenció del públic cap al que realment importa: la cançó. Però, no ens trobem precisament al Festival d’Euro-VISIÓ? Per la seva banda, el treball artístic dels Equinox, aconseguint conjuntar cinc veus a la perfecció, és de matrícula d’honor, i de ben segur rebran molts vots dels Jurats. I, al contrari que les propostes d’Estònia i d’Israel, Bulgària només competeix amb una cançó; res d’atrezzo, res de shows; tan sols cantar i interpretar, que no és el mateix! Finalment, Eleni Foureira posa el toc de bogeria que òbviament s’ha guanyat el cor dels eurofans. Visualment, la proposta de Xipre és rica, distreta i molt aconseguida. Més enllà del físic de l’artista, el joc de color, foc i fum seran les postres perfectes per rematar una Semi de molta qualitat i molta competència.

I després d’aquests cinc, què? Facin les seves travesses! La finlandesa Saara Aalto sembla tenir peu i mig en la gala de dissabte. Comença l’actuació lligada a una mena de ruleta que fa una volta sencera. Així, l’artista hi ha un moment que ha de cantar boca avall! I tot just després, l’explosió! El públic present a l’Altice Arena aquest vespre ha embogit, amb ella. I el final, deixant-se caure cap enrere perquè l’agafin al vol els seus ballarins, serà simplement de traca i mocador! Azerbaidjan i Armènia tenen la mà trencada en això de les Semis; si tan sols es tractés d’estadística, ja serien a la gran Final. Aisel és la protagonista d’un número net, polit, fresc i elegant. per la seva banda, Sevak ha aconseguit major protagonisme en el tram final de la cançó, que en la versió enregistrada cedia al cor. Veu espectacular!

Albània i Croàcia superaran probablement el test dels Jurats. Atenció a l’ampli registre vocal d’Eugent Bushpepa! No és casualitat que els lectors de Wiwibloggs el triessin com el millor solista masculí d’enguany! La croata Franka ha aconseguit millorar el seu tema ‘Crazy‘ amb alguns canvis vocals que transfomen la peça en una cançó més potent amb una interpretació dramàtica i intensa. Què en pensarà el públic? A partir d’aquí entrem en un autèntic laberint que demà de ben segur es resoldrà per ben pocs punts… Les propostes de Grècia i Irlanda visualment queden molt bé en pantalla. Yianna Terzi, espectacular vestida de blanc i amb el cabell voleiant, canta en un mar de boira mentre dóna pas, amb un parell de moviments de braç, a les columnes de fum que sortiran del fons de l’escenari. I la candidatura de Ryan O’Shaughnessy surt molt potenciada amb una escenografia senzilla, elegant, polida i entranyable; molt entranyable. El toc de la neu caient sobre els ballarins cap al final de l’actuació en plena calorada del maig lisboeta, remata positivament l’actuació.

Lituània, Bèlgica i, sobretot Àustria, deixen l’espectador amb regust a aquella sensació que defineix tan bé l’expressió ‘li falta alguna cosa’. Error, gran error el dels austríacs en fer invisible el cor gòspel en un tema on les veus de suport tenen tan de pes! La càmera s’entesta a treure plans de Cesar Sampson; fins i tot el cor abandona l’escenari després dels primers compassos del tema! Incomprensible i incoherent! Per la seva banda, Islàndia, Bielorússia, Macedònia i Suïssa sembla que tenen el bitllet de tornada cap a casa garantit. Tot i això, s’ha de destacar el gest de l’islandès Ari Ólafsson d’acabar la seva interpretació al costat del seu cor; és una bona manera de reconèixer una tasca important que sovint passa desapercebuda per al gran públic. Alekseev no convenç, tot i el moment visualment agraït en què tot de pètals de rosa s’escampen per la pantalla, en un efecte de grafisme. Eye Cue i Zibbz realment aporten dosis importants de marxa i bon rotllo però… Ho intenten; els primers, amb un gest simpàtic, cantant i interaccionant amb el seu bateria; els suïssos, encenent unes bengales de color vermell cap al final de l’actuació, però… ‘els falta alguna cosa’, i amb tanta competència, es fa difícil imaginar-se’ls a la Final.

Pel que fa a la Semi en sí, avisats queden!: demà veurem una gala que no aporta res de res més enllà de les 19 cançons, més el minutet de Portugal, Espanya i el Regne Unit. No hi ha interval act, només una successió de videos i entrevistes des de la Green Room amb Cláudia Pascoal (que interpretarà alguns compassos de l’himne d’Eurovisió amb una guitarra de joguina), Isaura, Alfred, Amaia i SuRie. Entre els videos, destaca el titulat Planet Portugal, que fa ironia amb els típics tòpics sobre els portuguesos; hi veurem imatges de la victòria de la selecció portuguesa en la darrera Eurocopa de futbol, la de Salvador Sobral a Kiev; imatges d’Amália Rodrigues, del futbolista Eusébio, de la Revolució dels Clavells i de la Mare de Déu de Fàtima. I tot seguit, un video sobre la història del Festival en clau còmica. També veurem les presentadores del certamen passant el temps amb el nou joc de taula sobre Eurovisió; una bona manera de fer-li’n publicitat! Res… una gala excessivament llarga i pesada, un cop acabades les actuacions. Una llàstima…

(Fotos: Andres Putting, EBU)

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »