Salvador Sobral regna a Pedralbes

Distès i divertit; feliç per tornar a ser “a la meva ciutat” i molt còmode amb un públic respectuós i participatiu: alguns eurofans, diversos turistes però sobretot molts amants de la Música. Salvador Sobral va gaudir i va fer gaudir, dijous a la nit als Jardins de Pedralbes (Barcelona), d’un espectacle musical on es fusionaren la música de Júlio Resende (piano), André Rosinha (contrabaix) i Bruno Pedroso (bateria) amb la veu elàstica de Sobral i, en ocasions, amb la poesia de Fernando Pessoa (‘Preságio’; musicada per Resende) i l’obra creativa de Leo Aldrey, l’amic amb qui l’artista col·labora des de la seva etapa d’estudiant del Taller de Músics de la capital catalana i amb qui va crear la banda Noko Woi. Concert intimista on uns i altres varen actuar en plena simbiosi interpretativa i on Sobral, en conseqüència, va ser l’artista que vàrem descobrir l’any passat a Lisboa, durant la seva participació en el Festival da Canção: gaudint de cada nota i de la connexió amb els seus músics. Així, l’intèrpret va passar dels aguts més dolços al greu més trencat; va simular el so de la trompeta i es va arraulir davant la caixa del piano utilitzant-la com a instrument de percussió per seguir el ritme de la música.

Sí; Sobral era el cap de cartell, l’estrella-reclam del concert i va aconseguir omplir de gom a gom les grades desmuntables que envoltaven l’escenari muntat just davant l’accés del Palau Reial; però el portuguès va posar en evidència un dels seus credos més sagrats i que, segons ell, Eurovisió no acaba de respectar: l’art el fan tots els que trepitgen l’escenari! Sense jerarquies. Per això, en el concert de dijous Sobral va fer que la grada gaudís de les aportacions de tots els qui l’acompanyaven. Pedroso va tenir el seu moment de glòria; Resende, alguns més; “teniu sort, que avui està tocant molt bé!“, va bromejar Sobral, que marxava del centre de l’escena o simplement desapareixia de l’escenari quan arribava el moment dels seus músics.

L’artista també va reclamar una ovació per a Aldrey, el barceloní d’origen veneçolà que no es va perdre el concert i que va haver de saludar a la grada, dempeus a la seva localitat; “em surt molt bé de preu; només cobra 500€ per cançó!“, va comentar Sobral. El públic va poder escoltar en directe l’estrena de ‘Cerca del mar‘, la darrera composició que Aldrey ha fet per al portuguès i que Sobral va interpretar en segon lloc, després del ‘Change‘, inclòs en el seu primer treball discogràfic. I no es va oblidar dels seus seguidors! Els va voler integrar en la vetllada, demanant-los que cantessin el final del ‘Preságio‘ mentre ell els feia el cor, després d’un vibrant diàleg musical en què l’art brollava de les mans de Resende i la gola de Sobral, traient la raó al text del gran poeta portuguès quan diu en aquella mateixa composició musicada que “quem quer dizer o que se sente, não sabe o que ha de dizer“; Sobral i Resende ho sabien i ho varen dir fent música.

Sempre he estat ben rebut en aquesta ciutat i avui no ha estat una excepció“; Sobral sabia que jugava a casa, i es va permetre fer una broma amb la lletra del seu ‘Nem eu‘, on es pregunta “quem inventou o amor?” i acte seguit es respon “não fui eu!“, que repetit de pressa un i altre cop, sembla dir ‘no folleu!“. També va cantar en català; la cloenda de la gala la va fer ell sol tocant el piano mentre interpretava un parell d’estrofes del mític ‘Paraules d’amor” del mestre Serrat. L’últim regal en forma a bis, que també va incloure el “Ready for love again” tot just després del bolero “Ay amor. Sobral també va fer el seu primer rodolí en català; “si sóc aquí és per una raó; és per una cançó!“. I aquesta cançó no era cap altra que l'”Amar pelos dois” amb què va arrasar l’any passat a Kiev. La manera de presentar el tema, escrit per la seva germana Luísa, era tot un matís sobre què en pensa ell, d’Eurovisió: no en renega! Sap que li’n deu la fama que l’està permetent recórrer centenars de quilòmetres per mostrar el seu talent, però això no vol dir que estigui totalment d’acord amb un format que ha hagut d’adaptar una expressió artística a les exigències del format televisiu. Sobral va fer cantar la peça al públic en els compassos finals de la interpretació. A la fi, dues hores clavades de fusió artística que incentivaren una veritable fisió d’energia, ritme, Art i bon rotllo. Barcelona, és teva, Sal!

(Fotos concert: Calvera-García-Paramès)

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »