Austràlia i Xipre es disputaran la victòria en la primera semi

Semblen les més clares classificades de la jornada de dimarts. Si la victòria de dissabte, a priori, sembla estar reservada a un intèrpret masculí, la de la primera semi podria tenir una vencedora. I Kate Miller-Heidke i Tamta són les grans favorites de la vetllada. L’australiana està guanyant a poc a poc posicions en les cases d’apostes i sortirà a l’escenari de l’Expo Tel Aviv en sisena posició. Ha superat ja la maltesa Michela i la grega Katerine Duska. Austràlia presenta una posada en escena mai vista al Festival, molt original i molt efectista: Miller-Heidke i les seves dues ballarines vestides com a fades i nimfes, penjades d’unes llargues perxes, oscil·lant a dreta i a esquerra de l’escenari i amb el firmament a les seves esquenes i la Terra als peus. Semblarà que estiguin actuant en ple espai! Espectacular! Per la seva banda, Tamta no arriba al grau de vistositat a què va arribar Eleni Foureira l’any passat, però el seu número és elegant, net i igualment, intens i efectiu. Una bona manera de començar la semi.

Altres possibles classificades? Islàndia, Sèrbia, Txèquia, Hongria i San Marino. Hatari sorprendran. De be segur serà una de les actuacions que més sorprendran al públic no eurofan, junt a la d’Austràlia i la de Portugal. Foc, cadenes, làtex, màscares, foc, fum, color vermell… Que no passessin a la Final seria una autèntica bomba. Nevena, la sèrbia, sembla tenir també un peu i mig a la Final. Serà una de les actuacions més elegants de la nit; tota sola, envoltada de fum i cantant amb molta emotivitat. Els txecs gaudiran d’una realització molt original: durant la primera tornada, els components de la banda aniran apareixent en diferents punts de la pantalla de manera simultània. Joci Pápay, que cantarà descalç, també aconsegueix emocionar. Durant la seva intervenció, apareixeran cares de diversos homes a la pantalla del fons; homes de l’edat del seu pare, a qui va dedicada la seva cançó. I San Marino és una proposta seventy però molt actualitzada. Queda molt bé en pantalla, tot i que dilluns, Serhat no va estar gaire fi de la veu.

A partir d’aquí, els dubtes… Montenegro, amb D-Moll, presentarà una posada en escena agradable però un pèl convencional. Però els moviments i les composicions que acaben formant els joves artistes balcànics també tenen el seu efecte en pantalla. Zena, la bielorussa, és una veritable professional. Potser no entusiasmarà la seva cançó, però si els encarregats de la locució en destaquen els seus 16 anys, de ben segur que l’artista podrà aconseguir més vots. Creïble i simpàtica. Si Portugal passa a la Final no serà cap sorpresa. L’actuació de Conan Osíris s’ha sofisticat des del Festival da Canção i pot estar a la Final sense problemes. El problema, amb aquest tipus de propostes, igual que la d’Islàndia, és que el gran públic els confongui amb lp’antipàtic mot genèric de ‘frikis’. I no té res a veure una cosa amb l’altra. Ni Osíris ni Hatari ho són!

Fluixets Victor Crone i, malauradament, Katerine Duska. Crone, sol, aconsegueix omplir escenari però la seva actuació podria passar desapercebuda. A Eliot, el belga, li pot passar el mateix. I Duska ha malmès una bona cançó i una gran veu amb una proposta escènica excessivament edulcorada, on predominen els tons pastís i amb massa referències primaverals com per no caure en el que acostuma a no agradar. Per la seva banda, la parella eslovena, per dir-ho ras i curt, fan adormir al personal. Tres minuts quiets, mirant-se l’un a l’altre amb cara de voler dir “si us plau, quina vergonya, que acabi això ja!“. L’experiment techno-folk de Polònia és tot un misteri, i més amb el vestuari carregat de multicolor amb què actuarà el quartet. Per la seva banda, Finlàndia, amb DJ Darude i Sebastian Rejman, tenen un problema: el seu tema és repetitiu i arriba a fer-se llarguíssim. Sinerament, ho tenen cru.

(Foto: Raúl Tejedor)

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »