Ecos de Londres (i II): L’escenari ocult d’Eurovisió

Noa

Israel va participar al 2009 amb un missatge de pau (Foto: Daily Mail)

Quan Noa i Mira Awad van representar Israel al 2009 amb el tema ‘There must be another way’, Eurovisió va esdevenir un cop més una plataforma que alguns països i alguns artistes han utilitzat per fer política. “Farem un llarg camí; un camí molt difícil; junts, cap a la llum. Els teus ulls diuen que la por desapareixerà“. Noa s’ha identificat sempre amb postures pacifistes. Va ser decisió seva cantar al Festival acompanyada de Mira Awad, que és palestina, i defensant un tema en anglès, hebreu i àrab on demanaven una altra manera de resoldre els problemes. No calien més explicacions; les artistes tenien en ment l’etern conflicte que enfronta Israel amb la població palestina dins el seu territori. La seva, era la representació oficial d’Israel al Festival. Qualsevol crític es podria preguntar si l’estat hebreu assumeix el discurs implícit a ‘There must be another way‘, tenint el compte les denúncies que diverses organitzacions no governamentals li fan en relació a la seva política envers Palestina: aixecament d’un mur que els aïlla de la resta d’Israel, durs controls dels punts fronterers que de vegades signifiquen interrompre l’abastament de productes de subsistència, construcció de nous assentaments al voltant de poblacions palestines, que a poc a poc van quedant envoltades del nous veïnats jueus i cada cop més aïllades entre sí… I és que el concepte que algunes representacions ens exposen al Festival d’Eurovisió no tenen perquè correspondre necessàriament amb la realitat. Dean Vuletic, doctor en Història per la Universitat de Columbia, considera que el Festival és una plataforma que permet els diferents països participants fer un acte “d’afirmació de les seves adscripcions polítiques, de la seva legitimitat, la seva modernitat i del seu poder“. Vuletic va defensar aquesta teoria en el transcurs de la ponència que va llegir a Londres el passat mes d’abril en el marc de la Conferència amb què Eurovisió va commemorar el seixantè aniversari del Festival.

crystal_hall

El Crystall Hall de Baku va costar 350 milions de dòlars (Foto: ao-technology.com)

En aquesta mateixa línia argumental està Karen Fricker, professora del departament d’Arts Dramàtiques de la Universitat canadenca de Brock. Fricker, que també va ser a la trobada de Londres, ha comentat a l’Eurobloc el cas d’Azerbaidjan, que va organitzar el Festival de 2012. El país, segons ella, va aprofitar per presentar-se al món com a un lloc amb moltes possibilitats econòmiques; un soci per a Europa i un proveïdor de recursos naturals; Azerbaidjan produeix un milió de barrils diaris de petroli i estudia construir un gasoducte per subministrar gas a Europa sense travessar territori rus. Poc abans de què se celebrés el Festival de Bakú, el règim d’Ilham Alíev va fer una important campanya publicitària per promocionar les excel·lències del país en diferents cadenes de televisó internacionals i presentar-se com a un país segur, fiable, ric i amb moltes possibilitats de fer-hi negocis. Tal com recorda Karen Fricker, Baku ha estat l’únic lloc on s’ha construït una sala de concerts expressament per acollir el Festival; el Crystal Hall es va alçar en tan sols 8 mesos i va costar 350 milions de dòlars. Eurovisió, així, va servir d’excusa per mostrar la cara oficial del país. Karen Fricker, tot i això, explica que l’oposició al règim també en va treure profit, del certamen, sabent que durant un parell de setmanes hi hauria periodistes i fans de tot Europa a qui varen lliurar tota mena d’informació sobre el règim i fins i tot convocaren alguna manifestació, coincidint amb les dates del Festival. La premsa europea es va fer cert ressò de la polèmica generada per la demolició de tot un barri de cases humils per construir el Crystal Hall a canvi d’unes minses indemnitzacions. Amnistia Internacional acusa Azerbaidjan de violar els drets humans, de reprimir tota dissidència política i de no respectar la llibertat de Premsa. Eurovisió hauria de prohibir que participessin en el Festival els països que no respecten els Drets Humans?. Karen Fricker és taxativa al respecte: “Que hi prenguin part és l’excusa perfecta que té Eurovisió per defensar que el show no està polititzat“. Una de les contradiccions implícites que la investigadora veu en el Festival.

La canadenca també posa com a exemple d’aquestes escenificacions nacionals a Estònia, que va organitzar l’edició de 2002. Segons ella, Tallinn va demostrar en aquella ocasió que el país era capaç d’organitzar un certamen tan complex com és Eurovisió, que Estònia és un país civilitzat, europeu i que, per tant, estava preparat per entrar a la UE. “Cada país organitzador escenifica alguna cosa, alguna idea positiva sobre sí mateix, quan prepara el Festival“, afirma Fricker. Per exemple, l’ORF va anunciar a Londres mateix que el seu Festival pretén oferir “una festa cosmopolita de tolerància, d’acceptació i de varietat“, un show que ensenyarà “la cara liberal” del país; una “Àustria moderna amb fortes arrels europees“, fugint dels “estereotips populars austríacs” i potenciant un discurs europeista.

Ruslana

Ruslana va transmetre al 2004 una imatge de dona alliberada (Foto: wiwibloggs.com)

En la línia que segueixen alguns països de transmetre a l’audiència del Festival una idea sobre sí mateixos, Eurovisió també ha servit a determinats participants per parlar-nos sobre com veuen a les dones. L’estudi codirigit per Fricker destaca aquí el contrast que existeix entre la imatge de dona que se’ns vol transmetre i la situació real de les dones en aquests mateixos països. I estudien els casos de Letònia, Turquia i Ucraïna, que amb Marie N., Sertab Erener i Ruslana ens van presentar un tipus de dona forta, amb molt de caràcter i alliberada, mentre en els seus respectius països es constata “el declivi de les condicions econòmiques i materials de les dones“, tal com posa de manifest l’estudi fet per Elaine Aston, professora de la Universitat de Lancaster (Regne Unit) en el marc de la investigació codirigida per Fricker. En aquesta mateixa línia podria posar-se l’exemple de Massiel, que va cantar al Royal Albert Hall de Londres amb un vestit que li permetia ensenyar les cames des dels genolls cap a baix, mentre aquí, el règim encara mantenia en vigor la Sección Femenina, que insistia a projectar una idea conservadora de la dona; ella com a mare, esposa i mestressa de casa.

Wurst, the bearded transgender winner of the Eurovision Song Contest, performs during a concert at the European Parliament in Brussels

Conchita Wurst enlairà la bandera de la tolerància l’any passat a Copenhgauen (Foto: qz.com)

Fricker destaca igualment l’ús que Conchita Wurst va fer l’any passat a Copenhague de la seva participació en el Festival per vendre un missatge de tolerància. Karen Fricker va estudiar la relació entre el Concurs i la comunitat d’homes gais irlandesos. Va descobrir que, quan ser homosexual era un delicte en aquell país, declarar-se seguidor d’Eurovisió “era un codi compartit que volia dir ‘ser gai’“. Per tant, reunir-se per veure el show era una manera de fer trobades gais no clandestines. Per una altra banda, Fricker va determinar que el Festival va esdevenir un dels pocs escenaris on la població gai podia mostrar el seu nacionalisme sense ocultar la seva orientació sexual; fer-ho en l’àmbit del futbol, per exemple, és molt més complicat, pels conceptes tan tancats sobre masculinitat que prevalen en determinats ambients hooligans. El Festival ha estat la via per que la defensa de la bandera aconseguís entrar en la comunitat homosexual; Eurovisió té la capacitat de crear un sentiment de petanyença nacional però, alhora, també de reconeixement d’una entitat territorial superior: Europa, segons Cornel Sandvoss, professor de Periodisme a la Universitat de Huddersfield (Regne Unit). Una identitat que es reforça amb l’accés a les xarxes socials, on compartir opinions amb persones d’altres països sobre un mateix tema que els uneix, ni que sigui per un dia, afavoreix el sentiment de pertanyença a una mateixa comunitat territorial, segons han posat de manifest les comunicòlogues Kati Förster (de la Universitat de Viena) i Katarina Kleinen-von Königslöw (subdirectora de l’àrea de Comunicació i Política de l’Associació Alemanya de Comunicació). Aquest sentiment, el Festival també l’enforteix entre els artistes, els periodistes i els tècnics de televisió que any rere any comparteixen espai amb gent d’altres països gràcies al Concert. Malgrat això, i de manera paradoxal, el show no deixa de mantenir clares les fronteres culturals entre els diferents països europeus, segons Stephen Coleman, professor de Comunicació Política de la Universitat de Leeds (Regne Unit): “L’internacionalisme amorf del Concurs fa centrar l’atenció en la realitat de la fragmentació cultural europea, la rivalitat i l’ambició econòmica” dels països participants; és a dir, fa que ens fixem en tot allò que ens separa, perquè culturalment i musicalment som diferents.

Leave a comment

Your email address will not be published.


*


Translate »